EN EL COR DEL BOSC

Conte escrit per l'Andrea.

Helen era una noia de 18 anys, lletja, horripilant, horrible, en definitiva, una mala persona. Era una excel·lent pistolera, sabia utilitzar totes les malvades armes del món i el seu hobby era caçar. Era gòtica, marcava el seu estil amb la roba negra. El seu caràcter era mesquí, horrible i egoista. Li agradava portar la diferència. Mai havia suportat la gent bona, dolça, alegre, caritativa i servicial. Vivia en una cova amb les seves amigues les rates, els ratpenats, els cucs i les bèsties més llefiscoses que hàgiu imaginat.
La història va començar quan Helen, acompanyada com sempre per la ratota lletjota, parava trampes per als conillets i animalets dolços (que ella detestava) al bosc de la vida i la mort. Era el bosc més fosc ja que els arbres eren molt densos i espessos, el més humit, el més silenciós i fantasmagòric que hi ha hagut.
Tot i que era el seu bosc preferit, aquella vegada es trobava una mica incòmode, ja que un vent estrany l’empentava cap al cor del bosc. Es va adonar que aquell vent la movia quan va veure que el paisatge es movia davant dels seus ulls. En adonar-se d’això, va agafar-se a un arbre però ¡caram! l’arbre també es movia. No hi havia alternativa, si l’arbre es movia i el vent xuclava cada vegada amb més força, no hi havia cap altra solució que deixar que aquella mà invisible d’aire se l’endugués cap al cor del bosc. Dit i fet, es va deixar anar. La velocitat era cada vegada més ràpida. Helen, espantada, va veure una llum lila clar que cada vegada se li acostava més i més. Era com un huracà cada vegada més enfadat que tornava de lila a negre... Es va aturar en sec. Una veu li va començar a parlar: “Molt malament, no ho has fet prou bé, has de posar una cara d’espantada! Talleu!”
El director de la pel·lícula s’havia enfadat de debò.
Tot era una pel·lícula. Tornem-ho a provar...
Helen era una noia de 18 anys d’edat, maca, dolça, “mona”, una bona actriu encara que a vegades feia enfadar al seu director de pel·lícula!
FI