Nous textos

GIOBANI DU ZOUZA
Nascut a Barcelona l’any 1980, el dia cinc de juliol. Criat a Bigues i Riells i, posteriorment, a l’edat dels 7, els seus pares es divorciaren i va anar a viure a Vic. Allà va estudiar Filosofia i Belles Arts. Té obres pels més menuts, com: On és la gallineta cega?, Qui diu hola abans diu adéu més ràpid, La tortuga i l’ornitorinc, i obres millors i per a adults, com: Amb bitllet de tornada, Ecodiesel i Com pensen les ments? Si estan en blanc poden pensar i córrer mons. Avui en dia, amb vint-i-vuit anys és una gran referència dels Països Catalans.

El cactus de la llibertat
Alí, el meu amic africà, va picar el timbre. De sobte vaig sentir com si el meu cos anés a explotar, l’Alí en portava alguna de grossa. Bé, el vaig conèixer ahir, però li vaig donar la meva adreça per explicar-nos la infància, com tots els adolescents d’avui en dia. A l’obrir la porta vaig veure’l amb una bossa. Què podia ser allò? Em vaig quedar immobilitzat. Si li vaig dir que no portés berenar i que joguets (...) durant el temps que ell estigués a casa meva em rondaria pel cap. La meva vida li va semblar un conte de fades de les grosses. I bé, quina en portes, tu? li vaig dir. La bossa va lliscar suaument i a poc a poc el contingut es veia més; què era allò, un diari? Em va dir: aquí tens ma vida, ens anirem veient, és l’hora de resar, a casa meva. Cada pàgina, cada lletra, cada dia era fabulós, no per ser una vida alegre, en part sí que n’era, però tenia els seus moments amargs. Quan em vaig disposar a llegir l’última pàgina de les tres-centes que n’hi havia, vaig comprendre que allò era una obra d’art. Al llegir l’última pàgina, en comptes de posar-hi “últim dia a Àfrica”, o la data, hi vaig veure: “Cactus d’espines, cactus que dol”, i vaig comprendre per què mai ningú l’havia fet riure. Per venir a Europa va saltar un mur amb espinats i ferros encreuats, i allà dos familiars seus es van quedar, no perquè agradés, sinó que van morir: la seva germana i el seu cosí. Mai més he vist l’Alí, i és que el seu pare tenia un deute enorme i sa mare estava a l’atur.

Jaume.


L’imitador de Hitler
El senyor que surt a la foto no és pas Hitler, no us penseu, tot i que de caràcter s’assemblen molt. Els dos odiaven els jueus, els dos eren arrogants, els agradava manar i sobretot cremar llibres. El gran problema era que no s’assemblaven gens, d’aspecte: el senyor de la foto era un fan de Hitler, però ell tenia cara de bona persona i això no li agradava gens, per això es vestia de nazi i començava a fer les seves barbaritats. Disparava contra els jueus i cremava llibres. Ell no sabia que els llibres eren vius i que no els agradava que algú anés per allà cremant-los. Així que els tres llibres més savis i més grans van acordar donar-li una lliçó. Dos es van posar de tal manera que quedaven com un angle recte, i al cantó hi van posar un pastís de xocolata. Llavors, quan l’imitador de Hitler va anar a buscar el pastís de xocolata, perquè l’havia vist d’una hora lluny, el tercer llibre el va tancar, així que els tres llibres van quedar en triangle i l’imitador de Hitler al centre cridant, amb el pastís de xocolata. Quan es va cansar de cridar es va menjar el pastís, i guaita si era bo que va ballar.
Raquel.

Aquel día el general avisó a Arturo de que tendría que dirigir un comando para ir a inspeccionar el bosque. Arturo y sus hombres, sin pensárselo dos veces, cogieron sus armas y sus armaduras y se dirigieron para allí.
Una vez allí, se dividieron en parejas para poder peinar el bosque en un par de horas.
Pronto, Arturo y su pareja ya hubieron revisado su zona, y se dirigieron hacia donde habían quedado él y sus hombres. Allí les esperaba una gran sorpresa: en lugar de sus compañeros habían hombres del ejército enemigo, que les habían tendido una emboscada. Arturo desenfundó su espada y le digo a su compañero que hiciera lo mismo, pero ya era demasiado tarde. En su lugar había un cuerpo y una cabeza rebanada. Arturo se dio cuenta de que no tenía ninguna oportunidad de sobrevivir si se ponía a luchar. Así pues, salió corriendo y matando a todos los enemigos que se le pudieran por delante. Arturo conocía el bosque como la palma de su mano, y por eso no le costó mucho encontrar un sitio donde poder esconderse de los enemigos. Pero para llegar hasta allí, tuvo que escalar, cruzar ríos e incluso subirse a los árboles, para que sus perseguidores perdieran su rastro, y todo eso con una armadura.
Pronto llegó al sitio donde quería esconderse. Una vez allí, cubrió la cueva con zarzales.
La cueva no era lo que diríamos un palacio, era pequeña, olía muy mal, tenía mucha humedad, y del techo caían gotas de porquería, e incluso había ratas que se escondían entre las sombras.
Arturo decidió inspeccionar la cueva, cuando de repente escuchó como se acercaban sus perseguidores. Uno apartó algunos de los zarzales que cubrían la cueva, rápidamente se fue corriendo a avisar a sus compañeros y pronto todos estuvieron apartando los zarzales. Arturo, que sabía que si no hacía algo lo matarían al igual que a sus compañeros, miró a ver si había otra salida. Y pronto descubrió que sí que la había. Corriendo, se dirigió al campamento donde avisó al general, y este puso su ejército en marcha, preparados para atacar.
Mónica.

Hi havia una vegada, en una cova ben amagada, en Pingu, el fill petit d’una família de pingüins. En Pingu era baixet, amb uns pèls ben foscos a la part del darrera i uns de ben blancs a la panxa. El pobret Pingu, però, no era com els altres, fort, valent i eixerit. Ell era dèbil i una mica poruc, però alhora també era feliç i juganer.
A en Pingu li agradava passejar i jugar amb l’aigua, però el seu problema era que no sabia nedar. Tot i això, ell cada dia sortia de casa i no tornava fins a l’hora de dinar. Cada matí anava a veure els seus amics i després anava al mar a jugar amb l’aigua. Fins que un dia, després de les advertències dels seus pares que l’aigua del mar era molt perillosa si no saps nedar, se’l va endur una corrent molt forta i va estar a punt d’ofegar-se.
Aquell ensurt, però, no li va fer agafar por a l’aigua, sinó que el va animar encara més a aprendre a nedar. Així que el dia següent, en comptes d’anar a jugar amb els amics, va començar a buscar un professor de natació. Va preguntar a tots els pingüins del poblat i al fina en Pinpin, un pingüí que era pescador, es va oferir, a canvi que l’ajudés cada dia a vendre el peix. En Pingu hi va estar d’acord, i cada matí en Pinpin i en Pingu anaven al mar a practicar, fins que un dia en Pinpin va decidir que en Pingu ja en sabia prou i va pensar que ja no calia que li fes més classes, el que volia era que en Pingu fer pràctiques. Però en Pingu no volia deixar de veure en Pinpin i van decidir que en comptes de quedar per fer classes, quedarien per jugar.
G.

La Beth era una noia molt peculiar. Quan la gent parlava d’ella, no sabia com descriure-la, però el problema era que ni ella mateixa podia fer-ho. “Per què sóc tan estranya?”, es preguntava.
Un dia va decidir que havia arribat l’hora de descobrir qui era i poder-se distingir segons un tipus de persona.
Era simpàtica? Era intel•ligent? Era guapa? Era sociable? No, ella era peculiar. Però era aquest un tipus de persona, algú es podia definir com peculiar?
Llavors va intentar demanar ajuda als seus amics. Va quedar amb uns quants companys, però les hores passaven i no treien cap conclusió. Al final, la Carla, una de les millors amigues de la Beth, va arribar al fons de l’assumpte. Li va dir que no era important pertànyer a cap grup social.
Li va dir que tant era com fos. I, per acabar, li va dir que el millor era ser especial, i això feia que tots els seus amics l’estimessin tal i com era.
MAG

La segona cara de Cristiano Ronaldo
Hi havia una vegada un mafiós anomenat Cristiano Ronaldo.
Es creia molt bo robant diners, però sempre l’acabaven trobant. També es creia guapo, però era molt lleig. De jove sí que era guapo, forçut, etc. però al final, quan tenia 72 anys era molt lleig i fumava de tot.
Va arribar un dia que va entrar a robar un banc que hi havia a Madrid, però justament en aquells moments va entrar el Kun Agüero i el va enxampar de ple. Va trucar a la poli sense que el Cristiano Ronaldo se n’adonés. Al final va entrar la poli i es va trobar el Cristiano Ronaldo robant.
Després de 4 hores ja estava a la presó. No va aguantar ni 3 dies allà dins, perquè no podia fumar i es va morir. El dia 24 de gener del 2054.
Zúria.